Neus va eixir del menjador, i es dirigí cap a l'habitació de sa mare. A mesura que s'acostava, el murmuri que feia la seua familia, reunida des de vàries hores abans a la casa materna, es perdia silenciosament en l'edifici gran i solitari on temps enrere s'havia acaronat la felicitat amb la punta dels dits, on des de feia pocs anys, la tristesa s'aferrava als fonaments del nucli familiar, amb tanta insolència, que, fins i tot semblava burlar-se'n. Obrí la porta d'aquella fosca cambra de fosc futur amb totala subtilesa necessària del moment, al centre es trovaba ella en el llit, delicada com la vora finíssima d'una copa de vi que freguem suaument amb els llavis, poregosos de rompre les promeses de la nit al rompre la copa. La imatge de la mare, jaient al llit, era molt tènue, a Neus li semblava cada vegada més transparent, tania els ulls tancats, però ho preferia així, tancats expressaven repòs, oberts, fatiga i patiment. Ela era ben conscient que no era això el que la mare volia, mai haguera acceptat que estigueren tots allí, plorant-la, veient-la en un estat absolut d'impotència; ella, que sempre havia segut valenta i havia tret forces d'on cap altra persona sap que s'en poden traure, ella, que havia oferit tot als que allí estaven, als fills la vida, als altres, s'havia entregat ella mateixa, amb la seua temperança. Neus s'acostà una mica i s'assegué agafant-li la mà, que am tendresa s'apropà a la galta, trobant a faltar les carícies de la infantesa, recordant...
Agost de 1969, menjador de la casa
Neus i les seues tres germanes majors rondaven per casa a l'espera de notícies, la mare estava a punt de donar a llum l'última de les cinc germanes, Beatriu. Per fi la mare podia triar el nom, les altres vegades la familia s'havia interposat i les xoquetes duien noms per tradició familiar, però deixà que Neus, la més menuda triara el nom, l'elegit fou Beatriu, perquè encara que a molt primerenca edat, ja havia demostrat una immensa passió per la lectura, i llegimt "La Divina Comedia" de Dante Allighieri, és quan trobrà el nom. Com les xiques estaven per casa, nervioses, i posant nerviós a tot el que estiguera allí, els donaren cinc duros perquè anaren a ca Tereseta a comprar caramels. Va ser just en eixe moment quan Neus s'adonà de com estava de nerviosa i impacient, era la xiqueta més mnjadora i golosa que probeblement es poguera trobar al poble, i axí i tot no tastà cap caramel dels que li oferia la seu agermana, i és que no era per a menys, havia de pensat, i detingudament, perquè ara era la germana major, i havia d'exercir com a tal, tenia molta feina i moltes responsabilitats. Anys després, a la dècada dels 80, Beatriu es divertia molt amb el "paper de germana major" que feia Neus, ja que no hi havia xicon que saludara pel carrer o als pubs, pel que ella no pregunatar i intentara fer una fitxa policial...
Començacen a esborrar-se el records, i al mateix temps els ulls, perquè ja feia estona que lentes i petites llàgrimes s'esgolaven per la seua galta. Pensant, intentava trobar d'on es trau la ingenuïtat de la joventut, en creure que restarem així per sempre, joves i feliços, sense preocupacions, i després aquesta dolça ingenuïtat, és la que amb inesperada visita ens converteix en nàufregs de la nostra pròpia vida, fent-nos veure que res és per sempre; l'eternitat és el caramel més dolç que hem imaginat i l'únic inaccessible. A Neus, pensant en el temps, li ve a la memòria una cançó de Charles Aznavour:
"Dans mon hier, la vanité me faisait
Gaspiller ma jolie jeunesse,
J'étais confus, même jo coyais
Que le rythme de la montre, était plus lente que moi"
I axí, convençuts de que per a nosaltres el ritme del reelotge és més lent, totes les germanes anaren mrxant de casa i casant-se, fent-se totes grans i tenint fills, totes enys una, la menuda restà a casa, anà a la universitat, feu magisteri i morí pocs mesos després de saber que havia aprovat les oposicions i que tenia plaça a un col·legi prop de casa.
I així, com els esperons més afilats fa sagnar el ventre d'un cavall blanc, la mort de Beatriu, en braços de sa mare aquella calorosa vesprada de juny, feu sagnar la família de tal manera que tretze anys després encara continua sortint sang, dolor i gemecs de la meteixa ferida, una ferida que cicatritzarà quan tots aquells que patiren, s'emporten el dolor per convertir-lo en pols i terra...
Juny de 1995, menjador de la casa
Tant de bo, aquell somni del que parlava Descartes fóra deveres, i despertàrem ara en la realitat, sense que res d'açò haguera passat. Tots eren al menjador, espaiós i il·luminat per una desafiant tada de juny, uns pensant en la injustícia del fet, altres començant a deixar de creure en Déu, la majoria, sense pensar. I aparegué Neus, pujava de l'entrada, on estava ella, Beatriu, jove, llesta, guapa, de nou, jove; el més desolador: jove per sempre. Ningú paregué haver-se'n adonat de la seua entrada, però ella en veure'ls a tots allí no s'ho podia creure, la mare estava sola en una cadira, els altres tan sols capaços d'ocupar-se'n del seu patiment, foran incàpaços d'adonar-se'n que estaven compartint una habitació amb una dona que havia perdut una filla, que hauria de viure d'ara en avant sabent que no la tornaria a veure, que ella li havia donat la vida i havia vist com la perdia. Neus comprenia el que li passava a sa mare, pèrò més encara perquè ara tenia una filla xicoteta, la mateixa que en eixos moments passejava per la casa sense que ningú no poguera veure-la plorar, perquè les seus llàgrimes queien per dins, formant un bassal de dolor que li feu cultivar la maduresa massa promte. Neus, acostant-se a sa mare, li agafà la mà i s'assegué als seus peus, les dues sense paraules, i la filla deduint que l'intens dolor que veia als ulls de la mare no desapareixeria...
Ara acaricia la mà a la que aquell dia s'aferrava, Neus sempre havia segut la filla "que està ahí per a tot", però a partir d'aleshores ho estigué més que mai. Com les desgràcies sempre venen seguides, no passaren molts mesos fins que li digueren a la mare que s'havia d'enganxar moltes hores a la setmana a una màquina que li treia la sang, li la netejava i li la tornava a ficar dins del cos. Mirant les marcades venes de la mà de sa mare, pensava en les voltes en que la senqué dir: "no puc queixar-me, perquè el món és molt gran, i hi haurà molta gent que ha patit més que jo". Poc temps abans que caiguera tan malalta i es trobara tan prop de l'horitzó d'on ja mai es pot fer la vista enrere, es trobaven mare i filla al parc. Assegudes i disfrutant d'una tarda de primavera, mentre veien jugar al segon i darrer fill de Neus, que encara no tenia dos anys, la mare li confessà que no tenia por de morir, però ara que sentia que la dama de la dalla, tranquil·la i impasible, promte la visitaria, afirmava que volia viure, la vida l'havia maltractada moltes vegades, però tenia néts i; ... li agradava alçar-se cada matí, anar al mercat, sortir a la fresca de la nit estiuenca per conversar amb les veïnes. és cert que tots morim, més aviat o més tard. hi ha joves que moren, fins i tot nens, però la mare va trobar la diferència clau: tots podem estar hui vius i demà morts, però els que són cridats pel barquer que els ajudarà a creuar aquell llac del que ja no tornaran, ells, sol poden morir aviar, mai continuar vivint. Asseguda a la voreta del llit, abraçant la mare, pensava i recordava, però ja no s'esforçava en fer preguntes absurdes per a les que no existixen respostes comprensibles. La mare havia agafat la mà de la filla menuda, ara era la filla qui agafava la seua. Neus sentia un gran dolor que s'evidencià en un plor incontrolable, doncs ja havia comprés que no podia romandre més temps al costat de sa mare, ni tan sols eixa nit, ni potser mai. Devia ser tard, perquè un llum difuminat i groguenc d'un fanal del carrer intentava filtrar-se per aquella petita finestra d'aquella fosca habitació. Començà a escoltar sorolls per baix, a la cuina i al menjador, eren les seues germanes, els marits, els nebots i el pare, eixe dia estaven tots a casa, degut a un motiu encara per descobrir, ls families tenim l'estrany costum de reunir-nos tan sols per dir adéu, mai per dir bon dia.
Eixa tarda, mare i filla havien escollit, en comptes de les paraules, els silencis amb els que tantes coses es poden dir, però Neus havia de baixar per consolar a una familia massa mutilada per la inacceptable ira d'un destí poc certer, per què i no ho feia ella, qui? Aans d'abandonar la cambra, sense quasi forces, potser tampoc entusiasme, s'alçà d'aquell llit separant-se de sa mare, i ficà el CD d'Aznavour, que amb mestria de poeta, sabria despedir-se:
"Ils sont là, ils sont arrivés dejà, à l'appel de l'amour,
La mama est mourante, tous sont arrivés déjà,
De tous endoits du pays, du plus grand au plus petit
Tous autour de la mama..."
Mentre abandonava la cambra desconeixia el temps que encara li quedeva per plorar.
A ma mare, pel patimet viscut
Narració guanyadora del premi Sambori de Narrativa 2009
MªD.B.M.
